La llengua dels romans era el llatí i a la península es va produir la llatinització (adopció del llatí com a llengua per part dels pobles colonitzats en detriment de les seues llengües autòctones); no obstant això, no va ser un procés agressiu ni forçat pels següents motius:
- Els ciutadans podien tenir un accés més eficaç a les noves lleis i estructures culturals imposades per la metròpoli.
- Els parlants sentien que la llengua llatina era més rica i elevada que les seues llengües vernacles.
El llatí, igual que totes les altres llengües, tenia varietats lingüístiques, doncs bé, el llatí vulgar era la variant oral del llatí, és a dir, el llatí que utilitzaven els romans en el carrer, als contextos col·loquials. Aquesta variant diafàsica de la llengua llatina és de vital importància ja que és d'ella (i no del llatí culte de la literatura i els registres formals) d'on van nàixer les llengües romàniques, d'on procedix el nostre català i el castellà.
